17/4/12

C.P.Voltregà 7 – 7 Mollet B


La meva dona sospita.
Em veu marxar de casa entre setmana a altes hores de la nit, quasi sense dir-li res, i tornar ja de matinada, cansat, dutxat i, fins i tot a vegades, amb alguna esgarrapada o amb regust d’allioli. Jo li dic que jugo a hoquei sobre patins amb un grup d’altres homes de mitjana edat reunits en una pista. Ella no ho entén. Es queda amb l’última part del discurs “grup d’homes” “mitjana edat” “pista”, i es posa a sanglotar i a bramar no sé què de la meva edat, dels meus fills, de la nostra relació...
Al veïnat també em veuen amb recel.
Quan torno a altes hores de la nit, carregat amb una bossa enorme i una funda amb un objecte que sembla molt més perillós que un estic, observo les seves ombres moure’s per sota les portes xiuxiuejant i criticant-me. Tampoc crec que ho entenguin.
El cotxe de la urbana, tampoc ho veu clar.
Algun cop quan busco aparcament en aquelles hores intempestives mentre milers de ciutadans honrats fa temps que dormen, em segueixen i dissimuladament tornen a fer una volta per veure qui sóc i que porto dins aquell voluminós equipatge. Malaguanyada feina.
Jo, a tot això, i per sobre de tots aquests mals entesos i suspicàcies, en l’únic que penso al tornar d’un partit d’hoquei, és amb la satisfacció d’aquest moment i en què ho pugui gaudir durant molts i molts anys.