11/3/12

Mollet B 6 - 6 C.P. Voltregà



Cada equip té una personalitat concreta.

Els jugadors que la integren podrien dir que l’alimenten, però hi ha una mena de caràcter grupal, que va més enllà de cares i noms i es conforma per elements intangibles, com l’estil de joc, l’aptitud, la manera de relacionar-se amb els altres equips, de relacionar-se amb l’àrbitre o fins i tot d’escalfar o d’acomiadar-se en acabat el partit o el sopar.

Al llarg dels anys d’aquesta “oldleague” o lliga de veterans, amb el pas de les temporades, els equips han anat deixant una empremta, una petjada, i tots ens coneixem, com si d’una relació de parella es tractés. Seguint amb aquest símil hi ha la parella prepotent i malcarada, l’orgullosa i exigent, la joveneta i il·lusionada, l’elegant i triomfadora, la casolana i agradable... El Voltregà amb els anys s’ha anat transformant en aquella parella un pel deixada, indolent, i a qui li pesen una mica els quilets, però que quan vol és capaç d’arreglar-se i ser com quan era jove de les més maques del ball.

Ho fan en moments puntuals, quasi com si no volguessin, però quan en Moraleda es posa les millors robes, el Capdevila reprèn aquell ball alegre, en Buixaderes recupera la seva esvelta silueta i l’Hom passa per “l’esthéticienne”, poden deixar-te veure fugaçment, aquella bellesa amagada, aquella “classe”, aquell saber estar, que el “ball” (l’hoquei), va poder contemplar als anys 80’s i 90’s.

Tenim debilitat per aquests equips i volem ballar al seu costat, moltes temporades més.