12/1/11

F.C.Barcelona 10 - Mollet B 5


El grinyolar del maleter del cotxe en obrir-se, el desvetllà. Una mà el va recollir de l’interior i el sacsejà en l’aire com si intuís l’estat de somnolència en que es trobava. Ser un Estic d’hoquei en un portamaletes no és fàcil.

El fred de la tarda-nit de gener prop del Camp nou, l’acabà d’espavilar però encara no prou per treure dels seus sentits unes confuses imatges que durant aquells dies de reclusió automobilística, havien poblat els seus somnis. Imatges d’antiquíssims avantpassats seus de l’antic Egipte o Atenes, i d’altres d’Anglaterra, Portugal, Itàlia, Espanya, Argentina,... tots ells formant part d’una espècie de cerimònia anomenada hoquei.

Intentant estrènyer el seu rígid tap negre i estirant el seu mànec prim, aconseguí que la seva pala de fibra laminada reaccionés el més aviat possible i retornés a la seva forma original: una perfecte “ela” corba. Les veus i comentaris en el vestidor acabaren de posar-lo en alerta, es començà a preparar, però la por a trencar-se el va espantar com d’altres cops abans de començar un partit.

Aviat tots aquells pensaments s’esvaïren, quan fou agafat fermament amb les dues mans i començà a colpejar suaument la bola per aquell lluent parquet (ah! La germandat de la fusta) del Palau Blaugrana. Es trobava bé, en forma, actiu un altre vegada. Les mans el fregaven, l’acariciaven, l’estrenyien buscant un rencontre, una fusió.

Per controlar i passar millor la bola intentà flexionar fins la darrera capa de vernís; per xutar totes les seves fibres entraven en una tensió màxima; arrossegant acaronà amb textura de vellut com mai aquella bola i en el moment d’exigir-li tasques més desagradables treballà amb tanta fe que una petita part d’ell mateix saltà de la punta deixant-lo escapçat per sempre.

El cansament (si els estics d’hoquei també es cansessin) impedí assabentar-se del mal joc del seu equip i del resultat, però quan el tornaren a dipositar un altre cop al portaequipatge del cotxe dormí plàcidament, somiant amb un agradable futur de “indultat”, a la paret d’un col•leccionista, potser com aquelles samarretes que estan penjades al mateix Palau Blaugrana, descansant per sempre. Eternament en pau.

3 comentaris:

Anònim ha dit...

Genial !!!

lluiggi

GabyGol ha dit...

Es imposible competir contra tanta profundidad!!!!!! Excepcional Micky!!!

Anònim ha dit...

fantàstic